| Lletra | Tanit, menuda i bonica
tens els ulls color de cel,
poncella de rosa blanca
ets perfum i ets glops de mel.
Siguin hivern o bé estiuada
esdevens espiga d’or.
Fruit humil de gran riquesa
que captiva ànima i cor.
Si jo abans no et coneixia
bocinet de paradís
és perquè ets com una ploma
de caient voleiadís.
Més d’ençà que t’apropares
amb pas lleu i mesurat
Tanit, bonica, menuda...
m’has ullprès la voluntat!
Si els teus rulls són brins de seda,
no te’n vantes molt ni poc
i somrius tal com els àngels
d’un antic altar barroc.
Amb veu nítida primfiles
com un gràcil gafarró
la tonada genuïna
d’una inèdita cançó.
I amb la tendresa que tractes
les teves nines de drap,
Tanit... jo et ben asseguro
que ningú com tu no en sap.
I en presidir una taula
com en temps medieval
tens un deix de senyoria
que admira tot comensal.
Ai sensible figureta
de porcellana vivent,
jo pregaré cada dia
per tu a l’Omnipotent.
Perquè et facis gran i forta
posseint un seny tan clar, tanta virtut i noblesa
que el món t’han d’admirar.
I que mai les maltempsades
no fereixin ta dolçor
i siguis pels qui t’estimen
bondat i estel de claror. |
