| Lletra | Poncella del Pirineu
ets Andorra flor galana,
la més fresca i més ufana
que als cims alts ha posat Déu.
Terra de crestes nevades
que amb completa solitud,
per centúries has viscut
closa al món i a les mirades.
Poble dels homes de seny
regit per costums i usatges,
terra del més pur llinatge
que la fe a tothora empeny.
Dir tot, quant de tu m’encisa
sentir l’aire, el sol i el vent,
lloar això que dins tu sents
fer ta glossa amb veu precisa.
Amagada entre rocs i neus
sens neguit, sens cap fretura,
has sigut la Verge pura,
esplaiant-se sols en Déu.
Jo voldria, Andorra aimada,
on un jorn vaig arrelar
fer-te una cançó i cantar
amb melòdica tonada.
Jo voldria, encar que indigne
declarar-te mon amor,
obrir bat a bat mon cor,
vall formosa, terra insigne.
Qui t’ha vist i qui et veu?
Andorra la festejada.
Fulgent estrella daurada
princesa del Pirineu.
Més no vulguis oblidar
ta llunyana i bella història
que no hauràs més meritòria
en tot quant pots esmerçar.
Benaurada així seràs
poncella del Pirineu,
estenent del cor arreu
ta olor fina i regalada. |
