| Lletra | Sé una ciutat molt lluny d’aquí,
dolça i secreta, on els anys d’alegria
son breus com una nit, on el sol es feliç
el vent es un poeta, i la boira es fidel com el meu esperit.
L’orient hi deixà la seva sang minvant etern
i, enllà d’un gran silenci de persianes closes,
un riu profund, que corre per una nit d’hivern.
Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d’amor i encens
el só de les campanes, hi té una ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.
Allí més vells encara que els parcs en primavera
els camps humils i alegres s’obren al cap del tard,
en el seu gran repàs l’ànima es fa lleugera
com en mig de la vasta paciència del mar.
el meu cor amb més tendresa,
ara camins fondals i de canyars.
El seu record fa un rosec de recança al meu pas,
torna a la meva espatlla la ma greu del meu para.
Sé una ciutat molt lluny d’aquí.
Sé una ciutat molt lluny d’aquí. |
