| Lletra | La Cobla fa la passada
de la plaça fins a la font;
al darrera va la mainada,
i tot seguint hi va tothom.
Van alegres fent gatzara
els fadrins i les donzelles;
els infants van amb llur mare,
portant recapte a les cistelles.
A la font , tots fan rotllana
en una planada gran;
per ballar-ne la sardana
que els peus puntejaran.
S’hi reclou tot el poble,
amb fermesa i germanor;
per festejar nostra dansa
que es el símbol de la unió.
El pastor de Puig de Taga
que guarda son remat
tot corprès de gelosia
albira a aquell veïnat.
Gentil i galana es nostra dansa;
qui no la balla sent enyorança.
Davant la font de regala
aigua pura cristal·lina,
es preparen a fer gala
a la dansa gegantina.
Quan el flabiol vol preludià
tan airosa sardana
suaument es donen la mà
i el cor brandant agermana.
Ballem tots amb cortesia
sospirant dolça il·lusió;
acompassen la melodia
esclatant una cançó.
Toquen “La Font del Cubilà”
àdhuc ballen el més vells
i a tots sentirem cantar
com si fossin ocells.
La passada del capvespre
amb una entorxa a la mà
el “L’airet de la matinada”
cal per tots compassà.
La marxa de les entorxes
carrers i places va passant;
comença al entrar al poble
i acaba a la plaça gran.
A la plaça es clou la festa;
vells i joves es donen la mà;
i fent una sola anella
dansen “La font del Cubilà”.
El mestre Serrat tenia el propòsit de transformat i adaptar aquesta poesia a la música de la seva sardana. La mort sobtada li ho impedir. |
