| Lletra | La Plaça de Manresa somriu endiumenjada
la cobla llença a l’aire ses notes dolçament
i una abraçada humana belluga compassada
al so del ritme patri que enlaira el sentiment.
Un avi i sa companya corpresos de gaubança,
ferits per l’enyorança s’hi atansan poc a poc
en mig dels curiosos per esguardar la dansa
a vora els primers rengles amb pena s’obren lloc.
Contemplen i deleixen aquella jovenesa
que els llargs i els curs punteja i sap bonic saltar
el cor no vol rendir-se al jou de la vellesa
engelosit batega i encara se n’hi va, la, la, la, la.
La dansa vibra alegre s’eixampla la sardana,
la música és airosa i engresca al ballador,
els vells senten frisança d’un goig que s’encomana,
oh xacres maleïdes el preu d’un temps millor
s’apropen l’un a l’altre vacil·lant neguitosos
com enamorats tímids que amaguen són amor
volen marxar i dolen, sospiren vergonyosos
l’encís de la sardana domina temptador.
Els vells quasi no poden valer-se de llurs passos
tenen les galtes roges i els ulls ploriquejant
la mà amb secret s’agafen i polsen els compassos
entre la gent confosos, devots i tremolant. |
