| Lletra | El meu noguer sosté en el brancam
com un gran crit, com un gran clam,
tot l’enyor, tot l’enyor del passat.
Com fa sentir el temps que ens ha deixat.
Destrenaré sota el meu noguer
els vells records, que encara em fan companyia.
i seuré vora la font de l’aigua viva,
l’aigua que fa el seu camí.
Recordaré l’hora del meu ahir,
les nits d’estiu i aquella estrella del matí.
Recordaré l’encís de l’ampla vall,
els camps dessota el cel, la morenor del blat.
Quin goig que fa, el meu noguer !
Jo, sempre el duc ple d’enyor, dintre meu,
quan et dic: adéu, adéu, adéu ! |
