| Lletra | La tarda quieta mor.
Els plàtans de la devesa
fan un sol or del seu or
i l’or de la posta encesa.
De tots ells (sembla que frisa
cada arbre per fer-se un cant)
s’escampa la xerradissa
de tants ocells com hi han.
Quina divina mudança
les coses, a la tardor!
Sembla que tot va daurant-se
perquè ens sembli als ulls millor.
Guaito atònit la contrada
no sé si és un vell tapís
o la visió insospitada
d’un ensumin fonedís.
I dic absort: d’on venia,
on és, que sóc i per que?
No sé de mi ni de re:
dins l’hora jo em diluïa.
L’espai és orfe de vent.
Tot calla i s’immobilitza.
Dorm la llum. Sembla talment
que la posta s’eternitza. |
