| Lletra | Ben de la vora – volia veure-us,
oh Verge negra – del blanc vestit!
Dalt de l’estrado _ avui pujava
i us he guaitat de fit a fit
la dolça cara – que m’ha deixat – tot enternit.
Més lluny us miro – quan a la tarda
canten els monjos – i els escolans,
i eixint del temple fins a la porta – me giro encara,
i encara us miro – més lluny que abans.
A casa vostra – m’aficiono
i us hi entro a veure – sempre que hi passo,
com els aimants.
Surto de cara – a les vostres penyes
i en cada una – veig un ensaig
de vostra imatge.. Sou graciosa, - penya entre penyes:
reina us en faig.
Cerco entre elles – els camins vostres – i me n’hi vaig.
Els camins vostres – són plens de boira:
per els esquinços – guaita el cel blau…
Només hi trobo – boixos i mates
que humils floreixen – dintre la pau,
i aquelles volves, - que en diuen àngels,
i que s’hi assemblen – per el silenci – del vol suau…
Com me corprenen – els cingles vostres!
Com m’esvaeixen – vostres abisms!
Les aus que hi volen – son aus xiquetes,
les fonts que hi surten – són regalims.
Entre la boira – són cims de glòria – el vostres cims.
Tot jo m’encanto – no sé el que em passa;
les vostres penyes – m’han encisat…
Potser us mirava – massa a la vora,
Mare de Déu de Montserrat. |
