| Lletra | Ninc! Nanc!, amb veu constant
i a les campanes de la vila
a bateig van repicant.
Ninc! Nanc!, van repicant
i els fadrins cap a l’església
amb convidats se’n van anant.
I en el seu entorn hi volten
un estol d’infants.
Es ton nom Maria Amàlia
dos estels que va donar-te
l’aigua de la vida
i en la testa beneïda
la primera mantellina
l’aigua santa hi va posar
i aixis coronà
ton nom català.
Tot plorant i somiant
la nena es va fent gran:
la mare va breçant
i va cantant.
Com la flor de primavera
com l’aucell que de son niu
un jorn empren el vol,
tu també, nena encisera
quan deixares el bressol.
Un altre jorn en la velada
amb les mans de nena
teixies puntes al coixí
i més gran, tot puntejant
ton tendre ser d’infant,
jugant
es feia gran.
Tu ets Maria Amàlia
la nineta més xamosa,
ets l’orgull de ta marona
i de son cor l’estimada
que, com la sardana
saltes tu, enjogassada,
tot fent via matinera
vers l’escola del vehinat.
I aixis vas creixent
baix la mirada amatent
de la mareta venturosa
quan et veu arribar a casa
tot pensant que ets símbol
d’aquest poble que en ses noies
troba el fons, que tant desitja
d’eterna felicitat. |
