| Lletra | Voldria ser com un ocell
i estendre el vol sobre teu
per contemplar la teva grandesa.
Voldria ser un Mag gentil
i amb el dolor de l’enyor
reviure la meva infantesa.
Voldria veure-ho tot:
l’Església i el Fossar
al quan no si enterrava
cap traïdor…
si, si fos com un ocell!
Els meus sospirs esmaperduts
van divagant en el buit
buscant la llum de l’esperança.
Oh, niu preat, oreig de pins
que suau em besa en delit.
Dóna’m la pau, dóna’m la calma.
Aquesta arribarà
quan ens donem la mà
i la besada dolça
fraternal?
Ai, si fos tant ver com cal;
al meu Casc Vell,
el niu preat,
hi haig de tornar,
no hi ha remei.
Perquè el meu cor,
si jo hi tornés
defalliria
per sempre i més.
Del meu pit vessa
la sang bullint
és flama encesa
que em crema dins.
I en viu rampell
haig de cridar
que no hi ha Casc
com el Casc Vell
tant estimat…
tant bell. |
