| Lletra | Damunt les roques escarpades,
de bon matí ja s’albira
una blanca figura
estesa, al vent, sa cabellera…
Amb mirada ansiosa i trista
la mar mira…
i esguardant als vaixells sospira.
Que s’haurà fet del seu amor que mai retorna…
Fa dos anys el va veure marxar
tot prometent ben prompte tornar…
Recitat:
Un bell matí de primavera
un bergantí, a tota vela, s’apropa a terra
i la donzella se sent corpresa per l’emoció…
Més en tornar a veure l’estimat
sent al cor el més punyent dolor
per que ell ses promeses ha oblidat
i a un altre ha entregat el seu amor.
Mentre la donzella l’ha esperat
jorn, darrera jorn, sens defallir
i ara torna, ja casat,
i la pobra nineta se sent morir…
Amb amarga angoixa, emprèn el retorn
vers les altes roques, en que cada jorn,
al seu estimat ella esperava
i esguardant la mar es llença vers al fons
igual que ocella ferida
cau damunt l’aigua…
Alguns pescadors que de lluny ho han vist,
corren, amb ses barques, vers al lloc;
més la nina ja s’ha mort.
Ploreu-la tots, l’ha matada l’amor! |
