| Sardana | Lluïsa |
| Autor de la sardana | |
| Autor | Sucre, Josep Maria |
| Lletra | Joia a la donzella eixerida que bo i dansant se fa bonica. La cadernera li sospira rosa de Maig polida El rossinyol enamorat se troba esclau de sa follia. No hi ha com la joventut d’uns ulls blaus a ple dia. Lloat sia l’encís de la Lluïsa. Anava caminant per dintre el bosc flairosa de llauré i de roses. Sageta de l’amor bonic la feia Somniadora. Ai qui sabés copsarla de murtra i de clavells abraçadora. El cor fora content en eterna Primavera. Sardanejant tot fora fauda festa. En veure-la passar s’ha ullpresa la roureda; Encenen llur perfum el seu romaní i el lliri blau silvestre. Oreig suau sa cabellera ha destrenada: o tot seguit l’esglai governa l’ubaga. Sobtadament el rei del bosc se’n emprendava; Ai Lluïsa fores la fada del paratge; no temis no, que si no vols no haig de besarte. Respon la noia: El joiós preu del meu valer no ha de ser més que una sardana. Tra-la-ra-la-lal-la. Ja la punteja l’ocellada Tra-la-ra-la-lal-la. |
| Quant. Lletres |