| Lletra | Al recés de la font freda
hom s’hi sent més jove i més fort,
és l’alè de la pineda
que enforteix el pit i el cor.
Si no saps de tal fontada
tira amunt i allarga el pas,
que en passar per Roca Plana
amb tres salts t’hi trobaràs.
Però lluca a Vellberdina
que si veus un caminet
que és com una serpentina
puja’l que hi faràs més dret.
I ja pots parar l’oïda
que si sents un rajolí
és la font que ja et convida
sota l’ombra del camí.
Ai, bonica Francesca
tu que hi vas sempre de jorn
perquè dius que és la més fresca
de totes les de l’entorn.
Però amb l’aire i amb la cara
s’endevina tot seguit
que no hi ha vas per l’aigua clara
que és un altre el teu neguit.
La font és callada
però al sortir el sol
ja hi fa una cantada
un vell rossinyol.
I et saps tantes coses
que, vetllant son riu,
mentre tu reposes
cantant te les diu.
I refila que refila
sense que en tinguis esment
des del riu et vigila
i endevina el teu turment.
I t’ha vist més d’una volta
que enrogeix el teu semblant,
la paraula desimbolta
d’un fadrí jove i galant.
Un fadrí amb llavis de seda
que saben besar suau.
És per això que la Font Freda
és la font que més et plau.
Ai Francesca enamorada
quan vegis que el sol es pon,
pren comiat de la vesprada
i de l’ombra i de la font.
Que la nit tot és fal·làcia
i l’amor és un vailet
amb un punt de picardia
quan de nit et fa l’ullet. |
