| Lletra | Tant tost el sol ixent
destria en l’Orient
els confins
dels camins
ne surt gent dret á la fira
qui trescant,
qui corrent,
tots ab ánim diligent.
Corrandas entonant
serrals van devallant
y’l burgit
tot seguit
n’ouhen de la propa vila
com torrent
qui vessant
els arrastra á n’ells avant.
¡Vista mes sorprenent!
mireune quanta gent:
hi han bovers,
eugassers,
richs gitanos ab patillas
y parlant
entre cent
curanderos de valent.
La remor aixordant
per graus se va apujant.
Desde el vell
al novell
tothom fa brometa y crida,
y’l jovent
mentres tant
vers l’amor se va esplayant.
Donzella diligent
ab esguard somrisent
passa prop
y de cop
n’ha restat avergonyida:
cert galán
amatent
ne va d’ella en seguiment.
La padrina, badant,
no veu lo que ells dos fan:
roig clavell
li don’ell
qu’ella sobre’l pit se’l lliga;
dols present
emigrant
del sentir d’un cor aymant.
De la tenora’l vent
ne porta’l to estrident:
ja fan torn
ben dejorn
la parella á la sardna:
boy voltant
se van dient
paraules que ningú sent.
El dia agonitzant
va á tothom allunyant
del firal
al casal,
portantne tots avellanas
qu’es present
qu’esperant
las maynadas ja estarán.
Y al fi de la serpent
que forma tanta gent
ne van tres
y no mes
dos promeos y una jaya
que mirant
á Occident
creuen veurhi’l sol ixent. |
