| Lletra | Sota el cel clar i diàfan
majestuosa i triomfal
s’aixeca una alzina
molt gegantina
i de soca immortal.
Era un arbre centenari
impassible al pas del temps
i son ombra m’acaronava
quan hi restava un moment.
Son ànima d’arbre
era sensible a tota emoció
i son tronc vetust i fornit
sospirava sota la nit,
Somicava en silenci
quan la ferien amb criminal impietat
i sofria, heroica, el fred hivernal.
Quina melangia porta al meu sol cor
del meu volgut arbre la tràgica mort!
Quins bells i joiosos instants
vaig passar seient
sota la meva alzina.
Son ombra ,’acariciava dolçament
hores i hores.
I vetllava d’una en una
les meves penes i els meus sentiments.
Son record sempre viurà
dins de mi, acariciant-me amorosament
com en aquells temps… ja passats.
No oblidaré per sempre més
el brancam i el tronc
d’aquella alzina noble,
confident dels meus sospirs
i d’un passat que ja mai pot venir |
