| Lletra | Despunta el maig, el prat poncella
l’hivern s’acosta espurunguit
i a sobre el cor cada donzella
mostra, a l’amor, un plat florit.
Si tota flor te una brancada
i tot jardí un clavell encès,
cada donzella enamorada
ara també tindrà promès.
Ja la tenora un cant refila
ritmant la Festa del Roser….
Enamorats, baixeu a vila;
la plaça avui es un verger.
Tot puntejant una sardana,
l’esguard amunt, juntes les mans
l’amor puríssim prendrà ufana
als cors dels joves catalans.
Dintre el recer d’una llar blanca
l’amor d’antany va fer un niuet…
com fruit madur dalt de la branca
la mare nova duu un fillet.
L’espòs treballa amb ardidesa
per guanyar el pa que vida infon
mentres l’esposa al nadó besa
i va cantant-li la non-non.
Non-non, la non-non..!
(Ella) Que li darem a n’el noi de la mare
que li darem que li sàpiga bo?
Panses i figues i nous i olives
i una plateta de mel i mató.
(Tots dos) Que li darem a n’el noi de la mare
que li darem que li sàpiga bo?
(Ell) Jo amb mon treball li daré una riquesa
(Ella) Jo el meu amor que és com mel i mató.
La melodia al cel tramunta
com grums d’encens dins del caliu
i una abraçada tendra ajunta
els tres aucells d’aquell sant niu.
I a fora vibra la sardana
llençant al aire el clam sonor.
Visca la dansa catalana;
Visca la Pàtria, visca l’amor. |
