| Lletra | Rubí s’admira
i ho proclama
la humil guspira
ja és gran flama
que fa mig segle
s’arborà.
I, el cercle
que era xic
es va eixamplar,
ja és ric
i ha fecundat
i s’ha multiplicat;
i, a estols,
ballen sardanes
al bell mig
i molts
tenen més ganes
i desig
de viure.
Quin goig
i quin riure!
quin fruïr
i anhel més boig!
No es pot predir
ni es pot descriure
si el mig segle celebrem
d’un fet que va passar,
sigui clau d’impuls suprem
que ens obri un nou demà.
On deixi els sentits
confegits
la Natura creada
com el primer ésser humà
per primera vegada
podia admirar.
On dant-se les mans
xics i grans
tots podran divertir-se:
no coneixeran dols ni plans
ni han de veure marcir-se
cap dels bons afanys.
I, que arreu,
ballant la sardana
a la plana
o al cim, el peu
no se’ls torni mai feixuc
recelós ni poruc.
Unes noces d’or
Rubí celebra,
unes noces d’or
que anhela el cor
que a la tenebra
i a la mort
se les hi esquincin els negres vels;
unes noces d’or
amb sol i estels.
(Tots agermanats
disposats
a gaudir de la festa,
que no ens hi puguem trobar estrenys
i, al final només resta
que dir: per molts anys!)
Moltes noces d’argent
Rubí voldria,
moltes noces d’or
amb gran amor
que enardiria
fent més fort
qui té més anys o al mateix jovent:
moltes noces d’or
com pel Foment.
D’una alegria
resplendent. |
