| Lletra | No hi ha pas res com la sardana
que causi tanta emoció
és com el toc de la campana
anunciant l’oració.
Es una fina meravella
per nostre cor, per nostre esguard
veure rodar gentil anella
damunt les penyes, vora el mar
o en l’ombra d’una prada
sota el dosser d’un alzinar
o en una plaça il·luminada
d’un raig de sol intents i clar.
Quan de la pàtria un hom s’allunya
enyora sempre nostre ball,
i si invocant la Catalunya
llàgrimes cauen cara avall,
quan sona l’aire de la dansa
tremola el cor com papalló
agarrotat per l’enyorança
i la fiblada del dolor.
Si l’emigrant torna al seu poble
sent vius desitjos de ballar
en rompre música una cobla
i tot commós dona la mà
en aquells qui miren sa vellesa
tot dibuixant un trist somrís.
Tremola el vell en sa flaquesa
com un brancatge brincadís.
però al seu costat hi ha mainada
que la punteja ardidament
i al vell li diu entusiasmada:
Danseu, oh vell, sens faç torbada
que ja us tenim ben fortament. |
