| Lletra | Quan el sol encara és alt
i no s’amaga encara
darrera l’horitzó;
quan el sol encara és alt
pels cingles i per la prada
llueix amb sa claror.
És el seu brillar
com cremor de foc;
l’ocell a jóc
no se n’hi va
que el jorn és clar
i el sol entre les boires no s’ha post
per transmudar-se en roig color
quan l’aire del capvespre els arbres mou
amb lleu remor.
Les guspires del sol
quan s’escampin totes dalt del cel,
brillaran, perquè cada una d’elles
en serà un estel.
Ja s’ha post el sol
sense trigar molt.
Ja ha nascut la nit.
Els astres ja ens envien des de lluny
son parpelleig suau;
la lluna amb raigs de plata ja s’esmuny
pels cingles i l’afrau.
Canta l’aigua remorosa
i el grill i el gripau.
Encendrem el foc
que alegri i doni escalf
i llum dins la nit,
encendrem el foc
dansant-hi al seu voltant
amb goig i amb delit.
Que si es gira fred
ningú quedi arraulit.
Quan el sol encara era alt
a tothom donava escalf.
Quan el sol ja s’ha post
entre els cims i el congost
ve la nit
i els ocells són a jóc
encendrem un bon foc
amb goig i amb delit
perquè ningú quedi arraulit..
Fins que surti el sol
per l’oposat cantó
i esbandeixi el dol
del cel amb sa claror.
Encès el foc
dona llum i escalf
dins de la nit
dansem al seu voltant
tots plens de goig
i de delit. |
