| Lletra | Per damunt la teva cresta
bell Pirineu,
he provat d’alçar la testa
per veure arreu
aquell só, altiu de festa…
i l’amor meu.
Més ai! tant lluny, tant lluny
del teu mirar,
com puc copsar dels teus llavis
el respirar?
Bella nina Manresana
curulla d’encís i flors,
ves teixint en la capçana
de tes dolors i tes plors
l’alegria amb la joia, que algun jorn
blairan el teu entorn.
Units els cors
ja sens remors,
ja sens enyors.
Sols recordant
aquell instant
tan gloriós
que els nostres ulls
varen fitar-se obrint al fons del cor
un solc d’anhel
com un bell cel
d’eternitat
fruint del nostre bell amor
que ens hem jurat.
La nit de penombres belles
cobreix l’espai;
ja sols l’espurneig d’estrelles
amb dolç desmai
il·lumina mes parpelles
absents d’esglai.
Mes, ai tan lluny, tan lluny
del teu mirar,
com puc copsar dels teus llavis
el respirar?
Oh encís d’eixes fonts tan belles
que arreu deixeu fils d’argent!
Qui pogués fugir-ne d’elles
prop l’aimada amb cor latent,
tot dient-li somrient a cau d’orella:
Oh dolça i bella estrella
de mos amors
aquelles flors
que veus allà,
un jorn vindrà
que es marciran;
més nostres cors
perduraran
perquè no pot morir el profund amor:
i mai l’oblit
amb son despit
desentranyat
podrà robar del cor l’amor
que ens hem jurat. |
