| Lletra | Sota un cel pur i esplendent,
vora la mar remorosa,
tot guaitant al sol ixen
hi somriu ma terra hermosa.
N’és tot l’any, verger en flor;
n’és la gent robusta i sana;
el glever és un pa d’or
brunyit per la tramuntana.
Aquí viu tothom feliç;
aquí, hi grana el bé de Déu...
i d’aquest bell paradís
puc ben dir que som l’hereu.
Oh, ma terra empordanesa;
jo só el fill que t’aimo més;
só el punta de ta riquesa...
Ai de tu si jo et faltés!
Tan bon punt relluu l’aurora
prenc les eines amatent;
quan me veu l’escairadora
els carracs me duu somrient.
Bat l’estoix amb gran fal·lera
per l’encaix i ensuadó,
i al cimbell de la panera
va caient el tap rodó.
I, ala, ala! Brega i fora,
vaig pensant amb cor gojós;
eixa vida m’enamora,
el treball és mon repòs.
Oh, ma terra empordanesa,
jo só el fill que t’aimo més;
só el puntal de ta riquesa..
Ai de tu si jo et faltés!
Mon caràcter jovenívol
n'és amic d'esvargiment;
no em fa ple d'estar pensívol
l'esgleiansa és mon content.
En cap balles de la Plana
jo no hi puc pas mai faltà;
quant puntejo la sardana
allò sí que és puntejà!
La pesquera és m'alegria;
la brenada és mon consol;
xiulo i canto tot el dia
l0 mateix que un rossinyol.
Oh, ma pàtria ampurdanesa,
jo so el fil1 que t'aimo més;
so el puntal de ta riquesa...
Ai de tu si jo et faltés!
Jo al taulell faig feina honrada
com la faig a tot indret;
i a n'al cel puc dar l'ullada
amb el cap i cor ben net.
Mes si un jorn per eixos pobles
les envejes m'han retut,
m'han alçat els cors més nobles
que d'aprop m'han conegut.
No em fan por les sotregades
mai ma indústria morirà!
sempre els fruits de mes suades
tot el mon estimarà!
Oh, ma pàtria ampurdanesa,
jo so el fill que t'aimo més;
so el puntal de ta riquesa...
Ai de tu si jo et faltés! |
