| Lletra | Curts:
A redós de la serra mare,
sobre un cingle tallat a pic
Sant Martí fou, un temps l’empara
i el recer d’un llinatge antic.
Cal fer-hi romiatge
per veure’n els carreus
i sentir-hi el fort missatge
de les seves veus.
Per sentir-hi el fort missatge
de les seves mudes veus,
Llargs:
Dong, dong, dong, dong
Quan comenci la muntada
no desdissim: fem l’esforç!
Pas a pas, guanyem alçada,
pas a pas, alcem els cors!
I quan brandi la campana
el toc ens enardirà,
puig és un record que ens mana:
és l’ahir que ens duu al demà.
Emmenem les passes
cap al claustre lentament,
per seguir les vives traces
d’una història latent.
Drets a la capella,
commoguts, com en encís
braç a braç, refem l’anella
i evoquem el vell país.
Creiem que el Canigó
és el gresol d’aquest dos pobles
que Déu feu Nació
i van desunir uns homes.
Creiem que el Canigó
serà bressola retrobada
d’un poble que diu: No
quan la llei li és imposada.
Més forta que el rocam,
constant com l’aigua que en davalla
la nostra fe veurà demà
unit el poble català.
Mor la tarda sobre el bosc,
cau la fosca, calla tot!
És la nit que, com la mort
davalla freda i negra sobre el món.
La nit tan negra s’esvairà
la llum del dia tornarà,
ens ho diu mil cops, tossut
el cant indòmit d’un astut cucut.
Cucut, cucut.
La nit s’envairà
la llum retornarà.
Cucut, cucut.
Lletra: S. Lleó i Ferrer.
El convent és tot ple de joia
per la Festa de Sant Martí.
com cada any hi reviu la glòria
del Patró del vell Monestir.
L’església engalanada,
l’Altar il·luminat,
ple de roses i poncelles
i clavells d’esclat...
... d’esclat, d’esclat...
La campana que es desvetlla
el seu crit ja n’ha llançat:
...Veniu! Veniu!
Els fidels pels corriols pugen
com si anéssim a processó.
Vells i nois saben de memòria
les dreceres del Canigó.
Pubilles enjoiades,
hereus endiumenjats...
En els llavis la rialla
i el cor tot torbat...
...torbat, torbat...
La campana que els vigila
d’allà dalt, els hi ha cridat:
...Ameu! Ameu!
I l’Ofici ja comença,
i el celebra el Pare Abat...
L’escolà que ajuda a missa
té els ulls molls d’haver plorat!
I l’Abat, que se’n adona
tot baixet l’hi ha preguntat:
Digues, fill, perquè tu plores
en aquest dia benaurat?
I el pobre infant
diu; caient agenollat
davant l’Altar:
Dels ulls blaus de la Mare...
la mirada s’ha apagat!
Oh! Pare Abat...
Si Vos volguéssiu pregar
al nostre Sant...
demaneu-li un miracle
pels ulls que s’han cegat...
...Sant Martí, Sant Martí
Vos que sou advocat de l’ànima...
Vulgueu oir...
Vulgueu oir
la humil pregària.
L’infant que plora així,
ferit per una desgràcia...
Mireu-lo ací...
Mireu-lo ací
implorant, gràcia...
Veieu-lo ací sofrir...
Del Cel demana la clemència...
Feu Sant Martí...
Feu Sant Martí
un miracle per guarir!
Els fidels que escolten
plens de pietat
aquesta pregària
en cor han cantat.
I la cançó vola com el vent
sobre la plana pirinenca
que l’escolta...
Com si fos l’alè pur
de la tramuntana...
Com la missatgera
d’un miracle alat.
Puput... Puput...
Les bestioles ja s’han deixondit,
el pica-soques repica amb delit...
Tota la muntanya ja n’és plena
del murmuri dels ocells...
L’eco l’emporta...
Ressona el Canigó!
Toc... toc... toc... toc...
La vella muntanya canta:
Puput... toc... toc... toc...
El seu cant és ple d’amor.
Puput... toc... toc...
...Puput... toc... toc...
Puput!
Toc!
Ja la missa és acabada
i els fidels se n’han anat...
L’escolà encara prega
per sa Mare, agenollat.
I al defora les sardanes
el seu ritme han retrobat
i les mans fent la garlanda
amb amor s’han relligat...
I el pobre infant
sent al cor un sobresalt
ple d’ansietat,
quan la veu de la cobla
dins l’església ha penetrat!
I un raig de llum
il·lumina Sant Martí
sobre l’Altar...
quan el cant de la cobla
la sardana ha començat:
Venerat Sant Martí,
Vos que sou advocat de l’ànima...
Vulgueu oir...
Vulgueu oir
la humil pregària.
L’infant que plora així,
ferit per una greu desgràcia...
Mireu-lo ací...
Mireu-lo ací
implorant gràcia...
Veieu-lo ací sofrir...
Del Cel demana la clemència...
Feu Sant Martí...
Feu Sant Martí
un miracle per guarir!
El Sant que els escolta,
en sa gran bondat
als ulls de la cega
la llum ha donat!
I la nova vola com el vent
sobre la plana pirinenca
que l’escolta...
Com si fos l’alè pur
de la tramuntana...
Com si fos penyora
d’un missatge alat.
Puput... puput...
Les bestioles llencen els seus crits
el pica-soques repica amb delit...
Tota la muntanya ja n’és plena
del murmuri dels ocells...
L’eco l’emporta...
Ressona el Canigó!
Toc... toc... toc... toc...
La vella muntanya canta:
Puput... toc... toc... toc...
El seu cant és ple d’amor.
Puput... toc... toc...
...Puput... toc... toc...
Puput!
Toc! |
