| Lletra | Roure verdós
roure arrugós;
Ets gegants de mil centúries
que atalaies els pobles
escampats per les planúries
o pels cingles enfilats.
Immens tàlem de grandesa
que aixoplugues l’ocellam,
cabellera al vent estesa
com de nimfa tot dansat.
Roure verdós
roure arrugós;
sempre verd, sempre ferm.
A aixopluc del seu fullam
hi reposen una estona
les ramades sestejant
sota l’ombra que els hi dona.
I els pastors enamorats
festejant-hi ben joiosos
es contemplen amorosos
amb els rostres encisats.
Ens convides a fruir
de la pau i la dolcesa,
ets els símbol gegantí
del treball i la noblesa.
La verdor del seu brancam
la durem en la Senyera,
i serà capdavantera
reu arreu tot voleiant,
sent eterna primavera
dels qui som i els qui vindran:
contemplant-te riallera
dintre l’ànima et duran.
Roure verdós
roure arrugós;
Ets gegants de mil centúries
que atalaies els pobles
escampats per les planúries
o pels cingles enfilats. |
