| Lletra | Bé n’hi ha d’hermoses flors,
bé n’hi ha sobre la terra!
D’una a una es van marcint,
un vent mortal les asseca.
El mateix sol que al matí
amb son bes les esbadella,
al pondre’s en occident,
coll-tortes les deixa
per la dalla de la mort,
que tantost neixen les sega.
Més hi ha una flor gentil,
la Verge Maria:
poncellà fa dos mil anys
i és encara en sa florida;
els astres cauran de vells
i ella estarà jovenívola.
La terra li diu sa flor,
el cel sa regina,
i l’home com Déu
li diu: Mare mia.
Dotze estrelles que té al front
la coronen de celistia;
té el sol per vestit
i la lluna per catifa.
De la Judea, on nasqué,
com lliri entre espines,
la trasplantà el Creador
vora el riu de la vida,
on amb sa mateixa mà
la rega i cultiva
del jardí del firmament
com Perpetuina. |
