| Lletra | Des de muntanya fins al mar
rigit, serè, per tot s’ovira;
dels que en son lluny és fan enyorar
i els que aprop d’ell solem estar,
sentim l’amor que amb fe guspira.
Sota son peu ens té aclofats
com el gegant de les rondalles;
i el contemplem mig astorats
com un sagrari d’anys passats
cercant-hi en ell tendres contalles.
Sobre ses pedres hi ha esculpits
records sagrats de l’infantesa
que rellegim amb els ulls fits,
i com llavors, embadalits,
del nostre amor torna a fer presa.
Com una heràldica cançó,
vibra el metall de ses campanes
inconfundibles pel seu to
de majestàtica faisó,
que en lloc del mon n’hi ha de germanes.
L’eco s’endú la seva veu,
somniosa, feble, alegra o trista,
portant-la amb goig per tot arreu,
com si ella fos la veu de Déu,
consol de l’ànima contrista!
No sé que té aquest campanar,
que es fa enyorar i al cor anima
com si irradiés la llum d’un far,
com si fos ell la dolça llar
que al pròdig fill acull i estima.
Serà que el sol amb petons d’or
l’ha fet aprendre d’estimar-nos,
i el vent ens porta el seu amor
ple de dolçors, ple de candor
sentint-lo amb goig al coronar-nos?
Serà que és ell el nostre anhel
de tradició que amor convida?
Serà que és ell com un estel
d’eternitat sospès al cel,
que ens dona claror i ens dona vida?
Encara és més; és guardador
del crit de Pàtria que s’enyora;
és l’arquimesa del braó,
la santa arrel que amb abundor
rebrotarà quan sigui l’hora. |
