| Lletra | La pubilla més xamosa
sóc del pla de l’Empordà,
la comarca més ufana
que en tot Catalunya hi ha.
El meu pare vol casar-me
amb un senyor de ciutat
que a l’estiu ve a la masia
i de mi s’ha enamorat.
Oidà…, oidà…
però ell mai m’ha agradat.
Molt de matinet em llevo
i vaig al poble a comprar,
i els ocells dalt dels brancatges
canten al veurem passar.
Rabadans, pastors i mossos
tots me vénen a cercar
i amb paraules amoroses
ells em volen festejar.
Oidà…, oidà…
però jo no em deixo enganyar.
Hi ha en el mas molta alegria,
clara lluna i roent sol,
i així que apunta l’albada
ja en refila el rossinyol.
Dalt del cim d’una muntanya
hi pastura un bell ramat
i el pastor de les ovelles
és el meu enamorat.
Oidà…, oidà…
i és amb qui me vull casar.
Catalunya, flor hispana,
de fons mar, blanc Pirineu
i cel blau; de ta hermosura
se’n parla per tot arreu. |
