| Lletra | Jo sé una trista història,
d’un pobre infant,
que anant solet ell no sabia,
quina dolçor s’hi troba
quan la mare ens dóna
aquells petons d’amor.
Plora, infant captaire
que anant pel món
has de captar mirades dolces,
que recordar-te facin
aquell amor que amb tant anhel
va anar-se’n cap al cel.
I fou un dia esplendorós
que entre d’aquells pins s’oí
de l’aplec el gran esclat…
Dintre de la boscúria
se sent repuntejar;
quan tot és alegria
el cor del pobre infant sols vol plorar.
Prou que tu la recordes
la joia d’aquell dia,
que començares a saber estimar,
tant dolçament.
D’aquelles besadetes
i d’aquells petons d’amor
que marcí el vent.
I recordant l’amor vols puntejar.
Donant la mà a la nina
mirant de fit al cel,
punteja la sardana
que és tot el seu anhel,
que en tan preuada dansa
s’hi troba gran conhort
i aquelles besadetes
que enyora tant ton cor.
Oidà.
Ja veus mareta aimada,
que tot puntejant,
la vaig oblidant,
la pena que em deixa
i m’omple d’alegria
l’encís de l’amor,
i m’omple d’esperança
ton perdurat record. |
