| Lletra | Noies galanes
jovent lluït.
Ballem sardanes
amb dolç delit.
Nostra dansa
és tota honesta
i encomana distinció
cors i rostres vésen festa
en senyal de germanor.
Mon promès ferreny no et posis
si per cas m’ull pren algun
que jo vull que sempre gogis
i no amb cara de difunt.
Mentres canti la tenora
o es lamenti el flabiol,
jo sóc com natura vol:
l’eterna enamoradora
que és de tots o de ningú,
després tota sols per tu.
Quines passades
semblen de mel,
ara m’agrades,
jo tinc el cel!
Jo puntejo formaleta,
tot comptant o no comptant,
per l’esquerra, per la dreta,
cada mà la de un galant,
ai que em pren la meva aimada,
el bell jorn que ja fineix!
Es l’encís de l’anellada
i de la munió acoplada,
que ens mira, canta i daleix.
Que l’erraràs
no em pessigolleixis
sigues discret.
Veus? ja t’hi deia
si que l’hem tret. |
