| Lletra | Pels rials baixa el carro
del sol, des de carenes
de fonollars i vinyes
que jo sempre recordo.
Passejaré per l’ordre
de verds xiprers immòbils
damunt la mar en calma.
Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l’ombra
viatgera d’un núvol
i el lent record dels dies
que són passats per sempre.
Sense cap nom si símbol,
ran dels xiprers, dessota
un poc de pols sorrenca,
endurida de pluges.
O que l’oratge escampi
la cendra per les barques
i els solcs dibuixadíssims
i la llum de Sinera.
Claror d’abril, de pàtria
que mor amb mi, de pàtria
que mor amb mi, quan miro
els anys i el pas: viatge
al llarg de lents crepuscles.
Pels portals de Sinera
passo captant engrunes
de vells records. Ressona
als carrers en silenci
el feble prec inútil..
Cap caritat no em llesca
el pa que jo menjava,
el temps perdut. M’esperen
tan sols, per fer-me almoina,
fidels xiprers verdíssims.
Les aranyes filaven
palaus de rei,
estances que empresonen
passos d’hivern.
Les barques de Sinera
no surten més,
perquè els camins de l’aigua
són fers malbé.
El sol no pot estendre,
per als ulls cecs,
damassos de les festes
damunt el gel.
Als rials ja no sona
cap cascavell.
Avanço per rengleres
de xiprers. |
