| Lletra | Des d’aquest balcó del Canigó
l’Empordà mirem tu i jo,
alcem, els nostres ulls,
mirant el resplendor
se’ns omple el cor.
A dalt d’aquest balcó enlairat
veiem el nostre Empordà estimat
oh quin gran cel,
sovint esparracat.
El ocells refilen,
sota aquest bonic cel blau,
dolces cançons
tots enlairant
braços i mans
plegats dansem.
Quina cançó més bonica sents,
sens arribar d’allà dalt
tots escoltant i puntejant,
sentim-ho dins el pit.
El sol, la llum, jo veuré dansant,
el mar, el pla, gaudiré saltant,
el resplendor, des del balcó
del Canigó enlairant.
El cel, el vent, tot el so del mar,
i el gran Castell mirant,
el nostre cor esclatà
gaudim de nostra obra d’art,
i finalment, el vent cantant
al cim d’una muntanya.
En terra catalana,
tots amb goig, ballarem, cantarem, la sardana,
sota un cel blau i lluminós,
el nostre cor batega fort.
Recordarem sempre
el balcó del Canigó,
i mirant-nos amb amor fervós,
nostra plana estimada,
ens juntarem tots en rondalla
homenatjant aquest balcó, del Canigó. |
