| Lletra | Saltant les roques l’onada blanca
es revinclava, fent relluir
les belles perles que la mar tanca
que la mar guarda dins el seu sí.
Saltant les roques l’onada blanca
remorejava cançó de plor
cançó de penes que la mar tanca
que la mar guarda dins el seu cor.
La mar que plora i somriu
i es guarneix de pedreria
té un cor feréstec i ombriu
té un fons on mai s’hi fa dia.
Saltant les roques venia
com l’onada riallera
la llum del sol encenia
sa formosa cabellera.
Com l’onada vincladissa
venia cantant
una cançó dolça i encisera
una cançó trista i malaltissa
barreja de somriures i de planys.
Tot saltant les roques aquell bell migdia,
tot saltant les roques de vora la mar,
tot saltant les roques l’aimia venia.
Doncs, l’amor que plora i que somriu
i es vesteix de blanca pedreria
i és més lluminós que el sol d’estiu….
té un cor tan feréstec, té un cor tan obriu,
té un cor on mai penetra la claror del dia |
