| Lletra | Et vetlla ben de prop la serralada
oh poble benvolgut de la Valldan,
i es creua el teu esguard amb la mirada
del sentinella ardit, sempre expectant.
Cims de Queralt i de la Figuerassa,
assolellats o no, tostemps lluïu,
fins que la boira freda s’hi allargassa,
guarda la tebior el vostre caliu.
Si l’ombra ateny els cingles de Garreta
i, a Can Ballús, gaudim d’indrets obacs,
a les fonts, riu la llum dins l’aigua neta
i es fa misteriosa sobre els llacs.
El porter del cel
manté la Fe del ramat de Déu
a Sant Pere de Madrona
i, per distreure’s, més d’una estona
sol conversar amb Sant Bartomeu:
Sovint, de bon matí,
pujant a poc a poc
la bona gent,
devotament,
per mi,
fa un llarg camí.
I per la festa anyal,
puja molt alt
la llum del foc.
Per mi
la gent d’aquí,
cada any, fa la Festa Major,
des del més vell fins a l’infant,
al temple van entrant
perquè sóc el Patró.
Quan la Valldan esclata en festa,
són els carrers el marc millor.
Joves i grans hi posen gresca,
tots els hostals la bona olor.
Escolteu! Refila el flabiol!
Donem-nos les mans!
Siguin d’amor els cants!
La!
Que trobi cada mà la mà del seu veí,
de tal faisó que, en goig i en dol,
estigui unit tothom i a punt,
per dar l’ajut que cal
per desbrossar el camí.
Si creix el nostre amor,
també el país es farà gran
i, en bell esplet de joia i pau,
veurem brotar amb escreix
aquest escreix
que és la Valldan. |
