| Lletra | LA MÀ QUE TU EM DÓNES, I LA MÀ QUE JO ET DONO
He baixat a la plaça per comprovar si és cert
que les voltes somriuen tan prenyades de gent
una música esquitxa les orelles del vent
mentre tu, innocent,
et bellugues salvatge amb el pit ben obert.
Ah, la mà que tu em dónes, i la mà que jo et dono!
Que aquest gest assenyali el camí del confort!
Però m’abraces golafre com qui arriba a bon port
amb el cos ja balmat d’haver fet la rotllana,
i em vols dar la penyora del que no s’encomana:
l’alegria, tan vana,
quan recordo la sort dels que no tenen sort.
Ah, la mà que tu em dónes, i la mà que jo et dono...!
Unes mans com aquestes han ordit la quimera!
Caldrà aprendre a ballar com ho fa la partera:
cada cop de maluc, un bocí de demà.
Que l'enigma que el peu temptejant resoldrà
porti al vast oceà
on no es faci marrada per no haver-hi drecera.
Ah, la mà que tu em dónes, i la mà que jo et dono!
Com en diuen d’allò que es ballava als balcans?
I quan hàgim après el dolor dels germans
tornarem a venir despullats de raons.
Ballarem junts si cal al so obscè dels canons
però sabrem altres móns,
altres nords, altres suds, i ponents i llevants.
Ah, la mà que tu em dónes, i la mà que jo et dono!
Inventant el futur inventarem la dansa.
Una mà dintre l’altra com un ram d’esperança.
Jordi Lara
Abril de 1999 |
