| Lletra | Caminaré valls enllà
per la terra llaurada,
traspassaré rius
i prats de l’herba mullada
i els camins estrets
que no arriben a enlloc;
i pujaré amb coratge
la verda muntanya,
sense mirar enrera,
tot sol, poc a poc.
I quan sigui a dalt
la carena daurada
ja lluny del brogit,
caminaré pel mig de la boirada
fins a fer-me petit,
fins que l’ombra de mi
es perdi del tot.
A la penombra del temps,
on flota un l’esperit
més enllà encara
de l’última galàxia,
lluny de totes les lluites,
molt a prop de tots els déus,
entre músiques d’arcàngels
i de les roses d’abril,
hi ha una tenora que canta
i una cobla que respon
i una sardana que es balla
entre llums de l’infinit.
No marxaré amb recança,
que ni el doldre
de la infinita enyorança
de deixar una dolça mare
al retrobar l’altre mare
no hi serà,
que allí on hi ha un català
encara que sigui ombra,
hi ha d’haver una sardana
per a ballar amb els estels:
hi ha d’haver un tros de terra
dins dels cels. |
