| Lletra | Entremig de la cinglera
i les roques del Cairat,
can Tobella, des de segles,
s’emmiralla al Llobregat.
La xemeneia fumeja,
les rialles d’uns infants
que han quedat orfes de pare
la buidor, omplen d’encants.
Juguen, creixen i s’estimen
com germans que han compartit
les carícies de la mare
i l’escalfor del seu pit.
Com els ocells de mirada
cadascun volà al seu niu
sols en Miquel hi restava
per conservar-hi el caliu.
Mai tingué un no per nosaltres,
al decurs d’un grapat d’anys
mai ens va barrar la porta
ni ens va tractar com estranys.
Amb el temps, a la masia,
hi tornaren jocs i cants,
de nou s’ompliren les eres
de joiosos crits d’infants. |
