| Lletra | De la costa a la muntanya,
un bon dia sóc arribat;
poc pensava que deixaria
el meu poble i el meu mar.
Que tindrà aquesta vila
que a mi el cor em va robar,
i li'n diria amoretes
l'alçada d'un campanar.
I la gent i la seva gent
jo no la canviaria
ni per tot l'or ni l'argent.
I la gent i la seva gent
jo no la canviaria
ni per tot l'or ni l'argent.
Arrels profundes em varen créixer
plantant aquí la meva llar,
alimentant l'ànima meva
amb saba plena de realitats.
Per quan arribi la meva hora
un desig porto molt afermat;
escrit el deixo dalt la carena
amb crit suspès damunt la vall.
Que no m'allunyin d'aquesta terra
que no m'apartin d'aquest indret,
vull ser present com la rosada
i vull dormir sota el seu cel.
Deixeu-me ser dels boscos flaire,
deixeu-me ser pols dels camins,
de les tarteres seré les pedres
o la remor que fa el seu riu.
Seré la boira que, matinera,
dóna lluentor als seus blasons,
i als quatre vents cantaré odes,
més, no em traieu del meu Bagà. |
