| Lletra | Al bell mig dels anys seixanta
una flama va esclatar;
una idea sols s'escampa
en un dia bell i clar.
D'una colla n’és l'albada,
un sospir, de llum un raig,
i una gent molt animada
me li dona el nom de MAIG.
Mes, ai, n'eren altres temps,
quin goig feia l'amistat;
si bufaven certa mals vents
es transforma en llibertat.
Quina forca me’ls empeny,
quina norma els engalana:
Mantenir tots el bon seny
de la Pàtria Catalana.
Com l'arbre dret ben català n’és arrelat,
un batec pel demà hem deixat.
De fa vint ans, lluitant per noble causa
sense defallir, anant sempre endavant,
sardanejant, ballant la mostra dansa
per molts indrets d'aquest bell Principat.
Tot començant eixa petita historia
n'es una colla on s'hi balla de grat,
ningú no hi troba ni poder ni glòria,
sinó que sempre s'aferma en l'amistat.
El tomballons que dóna nostra vida,
per sempre més s'han anat superant,
i arriba avui amb nostra colla unida,
que ja mai mes els temps separaran.
Venim de Sants, del Poble Nou, de Gràcia
de Badalona, el Guinardó o Teià,
venim del Clot, del Centre o Camp de l'Arpa
de la Sagrera, l'Hospitalet i enllà,
però finalment
és de Sant Andreu
i sempre serà. |
