| Lletra | Saber que el somni és sentiment.
Subtil indret: llum de mel,
miralls de vent, ombres de gel.
Sentir la força del cel rogent.
El fresc del temps a la pell,
l’etern retorn, l’instint d’ocell.
Vénen paraules que
fan un paisatge incert.
Surten de qui sap on,
les porta l’eco d’una cançó.
I a poc a poc van perfilant
un carrer estret ben conegut,
un banc prop d’una font:
un tros de vida que dorm.
Tràfec, dubte, ànsia.
Pressa, lluita, gaudi.
Angoixa, esperança.
Malenconia, apassionament.
Pugna, geni, cuita.
Força, dèria, ànim.
Temença, ira, rauxa.
Calma, felicitat, anhel.
Sonen les passes de
gent que s’apressa i fuig.
Un bell rostre somriu,
una mirada fràgil es clou.
I lentament es va esvanint
el pensament d’una ciutat:
s’esfuma el renou,
la llum dels astres es fon.
S’obren els ulls àvids
de sol, de llum, d’aire.
El prodigi d’un nou jorn
surt a l’encontre renovelladament.
És gent que visita
un sentiment mutu,
atàvic, senzill, tendre.
És gent que du Terrassa al cor. |
