| Lletra | Rosa!... Rosa!
Proferint un lleu lament,
pètal teu s’ha endut el vent....
Quin dolor
posa al teu cor!
El teu jardí
tan bell ahir
amb tu desclosa,
Rosa!... Rosa!...
s’esbalí...
Un rossinyol s’ha inspirat
front la teva beutat
i ha cantat
amorós, al verger poncellat...
Bell esclat!
La ciutat, nostra Barcelona,
gentilment t’ha donat la mà.
Quin goig dóna
sentir-se germà!
Oidà!
Roseta xamosa,
símbol de l’amor dels catalans
que te sents victoriosa
quan la dansa airosa
es fa gran, plena d’encants....
Oh com hi gosaries
fruint les melodies
dels aires de la terra,
dels aires triomfants!
Roseta, manyaga,
cor obert vessant sinceritat,
flaire que embriaga
tota la ciutat...
Amb un lleu somriure amarg
has copsat el plany de la tenora
quan l’arbreda, ubèrrim marc,
brinda l’ombra als dansaires, al Parc...
Oh que és bell sentir que s’arbora
l’esperit de coses puixants, pairals,
amb uns moments transcendentals
plens d’ideals!
Roseta, manyaga,
cor ferit en plena joventut,
flaire que embriaga
que el vent no s’ha endut;
recull nostre tribut! |
