| Lletra | Busqueu-lo: el trobareu.
Passeja entre els tendals d’un mercat renouer,
la passa extasiada i la mirada omplerta,
les mans esgarrinxades de furgar un esbarzer
rera una cosa incerta…
Amb urc de boletaire tragina un gran missal,
a ningú no dirà com li vincla l’esquena;
però d’humil capellà, com d’heroi nacional,
cal venir-ne de mena.
Va cercant i no troba un marxant de ventura
que trafiqui amb sotanes d’arriscada moral
que li vengui una bóta per guardar-hi ben pura
la llengua maternal.
Però on vas, Jacint, tan sol? No et prova l’homenatge?
Et tortura el que has vist o et tortura el que veus?
Fugitiu de l’edèn per a un nou romiatge,
de tot te’n faràs creus.
La mestressa, el captaire, la gitana amb el nen,
habitants sense veu en un món mercenari...
per parròquia tan nova ¿ja és prou nou el mossèn
de les Flors del Calvari?
El castell de ma esperança
molt alt l’havia aixecat,
mes era sobre la terra
i’l vent me l’ha enderrocat.
Ara un altre n’edifico
mes d’esperances del cel;
prou li’n vénen, de ventades;
com més ventades, més ferm.
Vas viure en el desencís;
tens, per torna, el paradís;
però el teu paradís s’escau
al nostre present esclau.
Per’xò la fe que ens fa falta
no és la que para la galta.
És la fe del jornaler
que es sabia Verdaguer.
Per tornar a escriure en vers aquest país...
Pels camins del teu geni creador
farem nous cims al cim del Canigó.
Rebela’ns, mossèn, el greu exorcisme
que espanta els banyuts del capitalisme!
Gastarem semblant desobediència
amb els cretins que ens neguin l’existència.
Encomana’ns la natura a les fades,
que ens la guardin de cafres i cafrades.
Com caldrà parlar, redemptor dels mots,
per fer de l’idioma un tresor de tots?
Mostra’ns la caritat que treu la fam
i alimenta el desig de fer arrelam.
Alena la cobla amb noves buferes,
sense complexos i sense fronteres.
Fes que fruiti, poeta, la sement
dels poetes del nou renaixement.
Ens caldrà el teu geni encomanadís
per tornar a escriure en vers aquest país.
Jo em deixondí, i a ma estimada pàtria
la sang vaig oferir, l’arpa i la vida,
clavant mon front a terra, de vergonya
de sols tenir per ella un gra d’arena.
Busqueu-lo: el trobareu.
Poemes de Jacint Verdaguer: “Mon castell”, de “Flors del Calvari”, i fragment final de “La veu del Montseny”, del llibre “Aires del Montseny”. |
