| Lletra | Dues lletres?
Ja som a la muntanya que n'es festa major
de terra catalana no n'hi ha pas de germana
no n'hi ha pas de millor.
La font canta que canta una cançó
i el roure vell esclata de verdor
A l'entorn farem rodona amb l'estreta de germans,
per teixir-li una corona
xics i grans donem-nos les mans
...
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Ella: No sé aquesta fonteta, buscada pel teu cor, on és.
Ell: Jo ho sé Antonieta, la font és de l’amor.
Ella: Deu ser molt amagada, que no l’he vista mai.
Ell: En altre cor tancada, el pit té per espai.
Escolta nina hermosa.
escolta breu moment
ma veu, que es neguitos,
com veu de sentiment.
Si jo parlar sabía
com he sabut sentir,
que coses contaria,
mes no les sabré dir.
D’aquella matinada
bonica de Sant Joan,
en busca de l’aimada
els meus pensament van.
Si uns cops són tan alegres
com rialles d’infantó,
a voltes són més negres,
més negres que el carbó.
I tristes coses veia
o hermoses, perque sí.
Perque plorava o reia?
A fe, no t’ho puc dir.
Sols sé que comensava
pensant en tu, el meu plor;
sols sé que en tu pensava
també quan rei el meu cor.
I com per tu sospiro,
i sempre, de segur,
en tot ta imatge miro
i sols puc pensar en tu;
o ets una encisadora
que em tens ben embruixat,
o ets nena que enamora
i em tens el cor robat.
Si ets bruixa, humil t’ho prego
trenca l’encisament,
puig no puc més, m’ofego
i em mata el sentiment.
Ella: Les bruixes són follies,
diu el senyor rector:
no habent-n’hi no em diries
com puc ser bruixa jo?.
Ell: Sols sé, nena estimada,
que em tens el cor robat
sols sé, ma ben aimada,
que em tens enamorat;
sols sé que ets la llum pura
que el teu ull encén,
sols sé que ets la criatura
que té el meu pensament;
sols sé que em moriria
sense cor, i em tens el meu.
Si el vols guardar, ma aimia,
dona’m, en canvi, el teu.
Ella: Mon cor no puc donar-lo,
que està en lloc segur.
Com tu he deixat robar-lo.
Ell: Qui ha estat el lladre?
Ella: Tu!.
Al sentir la resposta, el jove apreta
amb les mans el seu pit;
i amb saltirons d’ocell, fuig l’Antonieta
de la font tot seguit.
La platja besa l’ona ajoguinada,
i l’aire té perfum;
i cantan els moixons en l’enramada
i el cel es ple de llum. |
