| Lletra | Quin son més dolç que ve de l’ermita
sol de ponent, tarda que palpita,
ressò del cor, de claror infinita,
batec intens d’aquests vespres d’or
ressò d’un cant que diu amor.
Ara la pageseta va dient cantades;
rosa d’amor, florida d’un ponent de grana,
va dient cançons que són la joia
de l’encontrada
i l’ermita riu per la dolça veu de la campana
cançoneta d’or d’amor
que se’n puja al cel,
mirallet suau del cor
que duu cada estel.
Ai quin so que ve de dalt de l’ermita,
quin encís que porta camps enllà.
Ai jovenet do’m la mà
que en el so riu l’amor i palpita,
dansa amb mi que ens direm gran joia
de l’amor que reviu bellament
jovenet del meu cor, dolç turment.
Dolça campana que de l’ermita
la veu vas escampant i per la plana
d’or que palpita
portes l’amor triomfant,
portes l’amor al cor,
dintre d’aquest vespre d’or. |
