| Lletra | A la plaça de la vila
un músic sol, sentat i seriós
la tenora amb aire al cel enfila
fent-nos sentir un goig misteriós.
És el cant que a tots ens enamora
és el cant que parla de festeig,
és el cant que també riu i plora
i que del bosc ens porta el fresseig.
Quin so tens, tenora enjogassada
que penetres endins del mau cor;
quan et sento estant amb l’estimada
s’engrandeix i alegra el nostre amor.
I es que tu ens parles d’esperança,
és que tu ens parles de consol.
Tu dissipes del món l’enyorança
i nostre cor emprèn ample vol.
Jo voldria sentir sempre el teu so;
jo voldria sentir sempre el teu cant.
Tu em fas sentir que jo sigui més jo
quan al compàs teu vaig puntejant.
Quan s’acosti en mi la darrera hora
llavors que la vida es va fonent,
amics! feu-me sentir la tenora
i me’n aniré d’aquest món content. |
