| Lletra | En mig d’aquell bell paratge
ple de sol i bon repòs,
voltat d’un bosc verd frondós,
d’avets, de gespa i de flors.
Dorm el llac!
del vent ve la calma i acaricia tot l’entorn
admirant tanta bellesa
quan els ulls han contemplat.
El meu cor sent la feblesa
de l’encant enamorat
que fa viure d’enyorança
d’un bell somni captivat.
Avui he dut la meva imatge
al mirall del llac volgut
del secret de l’aigua clara
descobrir-lo no he pogut.
Joguines són les ones
que ara et desvetllen,
petites són les ones
que et fa el meu bes.
Quan el sol surt de l’albada
transparentes del cel blau
els colors de l’estiuada
o l’hivern quan és tot blanc.
Per la nit ve l’estelada i és,
el mantell que et dona pau.
Jo et fixaria una estrella
sobre el teu fons misteriós
fent-te llum per sentinella
vigilant-te les foscors.
Molts secrets són els que guardes
entre ells els meus records
s’han perdut tot fent onades,
en el llac dels meus amors!
Himne de la Colla Sardanista Vallderoure
Lletra: Pere Tarrès i Benet
Tots junts cantem crits de joia
dins del nostre Principat
la sardana està de gala
una Colla sempre avant:
el seu nom és Vallderoure,
cantem l’himne triomfant!
Catalunya sempre ens dóna
perfum seu immaculat.
Som aimants de nostra dansa
sentiment sempre estimat.
Els cors bateguen alhora
entonant amb emoció:
la sardana està de gala
una colla sempre avant:
el seu nom és Vallderoure
cantem l’himne triomfant!
Catalunya sempre ens dóna
perfum seu immaculat.
Sempre ens dóna
perfum seu immaculat!…
Amb unió sempre eterna
i amb el goig de ser companys,
nostre escut sempre enlluerna
i és orgull de catalans
la-ra la, la-ra la, som calellencs!
La-ra la, la-ra la, som calellencs!
És el blanc i el viola
el color que ens distingeix,
és el crit de la tenora
que ens enduu com un estel,
és la mel de nostra dansa
que ens fa dir amb gran anhel:
som la Colla Vallderoure,
“Avant” és el nostre crit
el nostre crit!…
Tot dansant nostra sardana
amb el punteig ben ardit
fills de terra Catalana
tot lo nostre és ben parit!.
Lletra: Josep Trilles i Nicolau (1960)
Quan el sol surti, menuda
anirem a jugar al llac.
El llac és un gran espill
i el cel s’hi voldrà mirar.
Quan el sol surti, menuda
tot el cel ja serà blau
i el sol una gran pilota
que tu voldràs agafar.
Despertaran les fades
que dormen al fons del llac
i pujaran a les voreres
per venir amb tu a jugar.
Obriran els camins d’aigua
i, amb músiques de cristall,
t’ofrenaran tots els trossos
en què hauran trencat l’estany.
El cel, que veies tot plàcid,
tremolarà en mil blaus,
jugaràs a agafar l’aigua
amb les conques de les mans
i entre els teus ditets de rosa
les fades hi dansaran
i, dins les gotes de plata,
set colors les vestiran.
Hi haurà un punt, cap al migdia,
de rems i barques en pau
amb la barca dels teus somnis
aniràs aigües enllà.
Fades, cignes i nenúfars
s’apartaran al teu pas.
Si les muntanyes, per veure’s,
es dupliquen al mirall,
en la cimera més alta
la barca hi reposarà.
Jugaràs en les carenes
i un ocell abastaràs.
En les clares transparències
els peixos t’envejaran.
Quan del joc, n’estiguis lassa
i s’inclinin els desmais,
la pilota de la tarda
et caurà dintre del llac
i, en l’aigua de tes manetes
un estel s’hi adormirà. |
