| Lletra | Al Penedès s’hi troba
una vila que és un tresor,
doncs té bells edificis
bons conreus, velles tradicions...
Més, quan de lluny s’albira
eixa vila dels meus amors,
veureu que al cel s’enlaira
la Giralda de l’Arboç.
Amunt, amunt, pugem plegats
a un monument tan singular!
Mes com pot ser que es trobi aquí,
tu m’ho pots dir?
Ara sabreu la història
que tothom coneix per aquí
Pugeu, pugeu...
i ara l’escoltareu:
Fa molt temps una parella d’arbocencs
a Sevilla anà per la lluna de mel.
I ella li diu:
Ai!, marit, voldria poder endur-me un bell record
d’eixa terra màgica que m’ha ben robat el cor!
Doncs què vols endur-te, que res no puc negar-te jo?
No pots assolir el que a mi m’agrada de debò!
Digues el que sigui, que jo et prometo que ho tindràs!
Doncs és la Giralda, i no ens la podem emportar pas!
Tinc el remei, diu el marit
Com ho faràs?
Doncs ja ho veuràs:
A l’Arboç, una Giralda et faré jo
tal com la d’aquí, per en ella viure
tot el que de vida ens resti
amb goig tots dos junts.
I així va ser, i del seu amor
la Giralda n’és un bell record.
Arbocencs! Alcem, com ella, amunt els cors
i gaudim l’honor
de tenir en el poble aquesta joia
que del temps passat n’és un tresor,
que sempre ens farà recordar
que tot és possible per amor |
