| Lletra | Curts 1:
Tot Collsacabra plora
sentint planys d’un pastor
que amb aires de sardana
fa gemegar son cor.
Curts 2:
Florir deu primaveres
s’han vist des de aquell jorn
que gaia porcairola
li robava el cor.
Llargs:
Si n’era de bonica
a dotze anys la Rosó
a Pruit ja la flairaven
que n’era un pom de flors.
El vailet de les Viles,
galant festejador,
un jorn que ella venia
d’oir Missa major,
amb caputxeta blanca,
rosari i gipó
manyac l’encometia
me vols per companyó?
I per tota sa vida
fins més amunt i tot,
juraven estimar-se
per sempre i cor a cor.
(lletra del poema complert)
(I)
Tot Collsacabra plora
sentint planys d’un pastor
que amb aires de sardana
fa gemegar son cor.
Florir deu primaveres
s’han vist desde aquell jorn
que gaia porqueirola
li robava el cor.
Si n’era de bonica
a dotze anys la Rosó
a Pruyt ja la flairaven
que n’era un pom de flors.
El baylet de Les Vilas,
galant festejador,
un jorn qu’ella venia
d’ohir Missa major,
amb caputxeta blanca,
rosari i gipó
manyach l’encometia
me vols per companyó?
Y per tota sa vida
fins més amunt y tot,
juraven estimarse
per sempre y cor a cor.
(II)
L’ensendemà campanes
brandaven toch de morts,
que a la gentil fadrina
-talment un ram de flors-
ja els fossers se l’enduien
cap-cots y els ulls en plor...
Sempre més la soleya
del Sant que guarda’ls morts
ressona amb la complanta
del jove-vell pastor...
Y quan el jorn apunta
y enllà la lluna’s pón,
s’ovira rica toya,
teixida amb raigs de sol,
flors de jardí y boscanes
hont campa el girasol,
cap-blaus y roses veres,
y al mig un lliri-jonch:
Ramell rosat de llàgrimes
y aromat de petons,
qu’el pastorich el posa
al reconet del clos,
que guarda les despulles
de la seva Rosó.
(III)
Quin dol y quina pena,
valgans Déu i Senyor,
sentir miitg la nit bruna
del Bach al Torrentó
Paré y Comajoan,
com canta el trist pastor!
Diries que Les Vilas
y’ls masos de l’avior,
y’ls murs de la Fontana
amb sos jardins de flors,
y tota Collsacabra
ne ploren de tristor,
del dol qu’els encomanen
els clams del pobrissó,
y udols del cà de tura
llur fidel companyó.
Quan ell la cançó acaba,
s’acaba la foscor...
s’encenen les estrelles...
al cel és tot claror...
diries que agrahida
se’l goyta la Rosó,
tot fentli bell somriure
de desde l’altre món.
Les Viles, Nadal de 1925 |
