| Lletra | Al jardí de l’esperança
bonica Rosa s’hi desclou;
a trenc d’alba ella ja hi dansa;
sense perdre el punt, va i ve de nou.
Que la rotllana, per ella, és el primer.
Comptar! Tot fent i desfent, ho aconsegueix.
I, abans de gaire,
les mans enlaire
-goig sublim!- també ja reparteix.
Feliç somrius, Rosa andorrana!
Dins la vall sonora, esclata una sardana:
saltes de joia i t’engalanes,
celebrant del somni el triomf total.
LA SARDANA T’ENAMORA;
T’ENAMORA I ENARDEIX, OIDÀ!
Tant t’enamora,
que ja ha envaït la plaça tota del teu cor;
tant t’enamora
que, com l’imant
que amb força atrau,
al teu voltant
el cercle avança,
unint els braços, sentiments i mans.
Catalans veniu, andorrans balleu,
que és ben joliu dansar;
andorrans veniu, catalans balleu
com ho fan els germans.
Marxarem segurs, valls i muntanyes amoixant,
amb la Rosa a prop, cercant el clos, joier de pau.
Flabiol gentil, la rotllana en peu;
la cobla esclatarà
Pirineus ardits, en sentir sa veu,
al ball s’afegiran.
Ni la dansa noble d’aquest poble morirà,
ni l’atzar, ni el temps, 'la nostra Rosa' marciran |
