| Lletra | Com el mar portes frescor i escuma,
com la muntanya clara serenor,
d’un mirar suau, volada de gavines,
espill que glosa la puresa
deis teus llavis de dolçor.
Que tenen el delit
de nits d'ensomni nu
en que l'amor sols sembla siguis tu
sé que dansant no saps a qui després
seràs la lluna i mel del seu atzar,
al fer-te un bes...
Ans veuràs marcides al sorral
les ones blanques de la mar
i al sol deixant-ne la sendera
oblidar el seu despertar,
i al rossinyol amb deixondesa
sense el seu suau refilar
ans que t’oblidi d’estimar...
Ets un doll ple de dolcesa
que colpeix de somnis l'aire
ets llavor d'una tebiesa
que gaire n’hi ha sota del cel.
I si somriu la primavera quan esclata
és que t’enveja el tou somriure d'or i roses,
i si les flors varen deixar de ser flairoses
és pel perfum de l'escarlata dels teus rulls.
Més no veuràs les ones, de repòs marçides
ni al sol daurat sense el sospir de malva aurora
ni el rossinyol gojós no refilant a l'hora
en que al besar-te espurnegin els teus ulls! |
