| Lletra |
Poble joliu de la muntanya! [no: de Catalunya]
Corbera nostra! T'estimem
perquè duus fe dintre l'entranya...
De Catalunya i fins d'Espanya [no: I des del mar a la muntanya]
ets l'indret plàcid que admirem.
Ens plau l'encens de fumerola
de tes guixeres tan roents;
mentre enlairada l'Esglesiola,
com una mare que consola,
vetlla pels morts i pels vivents.
Tens espadats de meravella
que ens donen l'eco dels teus sons,
i tens per joia i per estrella
la serenor sempre novella
de l'antic temple de Sant Ponç.
Quan deixa el sol la pell torrada,
vénen a tu els estiuejants
cercant ací a la teva alçada,
i entre els teus pins, una alenada
que ompli els pulmons d'uns aires sans.
A implorar bàlsam per la pena
i a donar gràcies pels favors,
veiem per Santa Magdalena,
pujant a peu per la carena,
romeus donant-li grans honors.
Esquellerincs de les ramades
sembren poesia als teus camins,
que entre clarors de les albades
copsa l'artista a pinzellades,
mentre floreixen romanins.
Tens ocellets que joguinegen
arran mateix del teu cel blau,
i caçadors que escopetegen...
mentre llebrers, inquiets rastregen
un gros conill que surt del cau.
Baix ton cloquer, prop la barana
des d'on s'albiren fèrtils plans,
t'entonarem una sardana.
La dansa gran que ens agermana,
lligant els cors entre les mans.
Més informació: Jaume Gabarró i Canals, nét de Montserrat Pujol i Bernis, gestor de l’Arxiu Montserrat Pujol. jaume.oliaire@gmail.com 17/11/2017 |
