| Lletra | Blavor del mar, mirall fidel
del blau del cel.
Oh, com traus al pescador,
triomfador,
amb cor d’infant i sense fel.
Encís del mar; el pescador
deixa, per tu, la seva llar,
que és el seu blanc reposador,
i entre el teu blau i el blau del cel,
dut per l’atzar,
tot ell devé espiritual
amb l’ideal
pur i enlairat com un estel.
Mar blau, mar blau
engolidor de la claror
que a l’home atrau.
Mar blau, mar blau
reflexador de la negror
que el nostre cor ha fet esclau.
El pensament, triomfalment,
en la blavor de l’horitzó
s’eixampla alat
amb absoluta llibertat,
i fa més pur el pescador.
El mar l’atrau; la terra, no.
Puix sols de lluny té la blavor
del seu anhel;
puix sols de lluny s’assembla al cel.
La seva llar,
com el seu cor, de cara al mar,
senzilla i blanca,
és una flor que mai se tanca,
rient al sol,
sempre en perill de pena i dol.
La seva llar és el seu port;
és el seu far de vida i mort
que vessa llum en la blavor,
eternament encisador. |
